Arrossegament

L’arrossegament utilitza un art de pesca anomenat bou i l’embarcació que el practica, vaca. El bou és un gran sac de forma troncocònica de mides molt variables, unit a cada banda amb les portes, uns artefactes amb un comportament hidrodinàmic que obren horitzontalment la boca de l’art en ser arrossegat pel fons marí. Alhora, uns flotadors obren verticalment la boca. Amb aquest sistema es capturen peixos i crustacis que viuen més o menys sedentàriament en el fons marí fins a fondàries de 900 m. Lògicament aquesta pesquera només es pot realitzar en llocs nets, sense obstacles, on es pot fer córrer l’art i així esdevé un sistema de pesca molt poc selectiu. Als llocs habituals de pesca se’ls anomena caladors i els pescadors els van aprenent i memoritzant amb la pràctica. Abans es localitzaven a través de les “senyes” que es transmetien de pares a fills i ara es fa amb l’ajut de la tecnologia (GPS i plòter).

La diversitat d’espècies que es capturen amb aquest art és molt alta i depèn de la tipologia del fons i la fondària. Entre les més habituals hi trobem: maire, bròtola, lluç, rap, congre, pixota vermella, palaia, gamba, escamarlà, pop.

Teòricament, a Vilanova i la Geltrú les barques de la pesca al bou tenen la sortida establerta a les set del matí. El patró governa el bastiment cap allà on creu que pot fer una bona pesquera. D’aquests llocs els pescadors en diuen calador o mar i cadascun té un nom determinat. Per exemple: mar de Sitges, mar de Caroba, etc. Un cop s’ha arribat al calador, es cala l’art, que vol dir que es llança la xarxa a l’aigua. Aquesta operació es fa sempre començant primer pel cóp i anar seguint fins a arribar a les bandes i, tot seguir, les malletes i mantenint sempre un mínim de màquina endavant per evitar que s’apili.

S’amarren les malletes a la part exterior de les portes. S’afluixa el fre del gigre alliberant el cable, les portes s’enfonsen i el bou les segueix, donant més màquina i, per tant, augmentant la velocitat de navegació. Un cop s’ha donat tot el cable necessari, es frena el gigre, es redueix la màquina perquè les portes arribin al fons i, a poc a poc, es torna a augmentar la potència del motor per tal que la xarxa comenci a pescar.

Quan la barca es posa en moviment, la xarxa es va arrossegant pel fons per la tracció del motor i s’obre lateralment per la resistència a la tracció que ofereixen les portes que actuen com a divergents, i verticalment per l’acció de flotació exercida per les boles del buldau de suros. Passat el temps que el patró considera suficient per a haver agafat prou peix, o bé perquè l’orografia o la superfície del calador no permeten seguir, comença la maniobra de xorrar o llevar (treure l’art de l’aigua). Amb la barca parada, el gigre comença a girar i, a poc a poc, va plegant els cables a la bobina fins que arriben les portes, que s’amarren als laterals del pal. Es deslliguen les malletes de la part externa de les portes i, normalment, s’enrotllen en una bobina exclusiva per a elles situada més a popa del gigre del cable o bé s’estiben a coberta. Finalment, arriba l’art, que, com que ve carregat de peix i pesa molt, s’acaba de pujar dalt de la barca amb un bossell senzill o doble que hi ha al capdamunt del pal.

Quan el cóp és dalt de la barca, se’l belluga utilitzant els cornalons i se l’obre per una lligada o una gran cremallera que té a l’extrem posterior. Aleshores cau damunt la coberta tot el que s’ha capturat. Després, es fa la tria de la pesquera, es renta, s’encaixa, es fa una darrera tria i s’estiba a la gelera fins a arribar a port per vendre-ho a la subhasta.