Nansa

La pesca amb la nansa

Les nanses es calen individualment o bé, més sovint, lligades a intervals regulars a una corda horitzontal. Com que les nanses s’acostumen a deixar durant uns quants dies o una temporada dins de l’aigua, el pescador, on hi ha perill de robatoris, no sempre fa servir galls visibles exteriorment, sinó que pren senyes (enfilades i situacions respecte de terra) per trobar-les després.

Quan les nanses es deixen uns quants dies calades no hi ha una hora exacta per sortir. Quan el pescador canvia diàriament de lloc (cosa poc habitual), acostuma a sortir al matí amb les nanses ja escades. Quan ha arribat al lloc on pretén calar, llança el gall, la sirga i el mort. Segueix la mare, i les nanses baixen a intervals regulars. És important fixar-se que en aquesta pesca només es fa servir un gall, una sirga i un mort.

Això és així perquè, com que les nanses pesen molt poc, elles mateixes es van movent i es posen sempre a favor del corrent. Normalment, no es calen més de deu nanses, separades cadascuna entre deu i quinze metres. Les nanses es deixen tota la nit i l’endemà o quan convingui es lleven. A mesura que van arribant damunt de la barca, s’obren per la boca i se’n treu el peix que hi ha. La nansa és un sistema molt bo per a pescar sípies.

Per fer-ho no s’hi posa esquer animal, sinó que s’hi posen branques i fulles de galzeran, normalment. L’època que més se’n pesquen (març, abril i maig) és quan es reprodueixen i les femelles entren a dins per pondre els ous a les branques. Empaitant-les, també hi entren els mascles. Els ous queden penjant de les branques de galzeran on es desenvolupen i eclosionen normalment, per la qual cosa aquesta modalitat de pesca de sípia és poc o gens perjudicial per a les poblacions d’aquesta espècie. Amb la nansa es pot pescar a tot arreu i en tota mena de fons.

Les espècies més freqüents que s’agafen amb nansa són: llagosta, sípia, congre, bròtola i algun llobarro.