Sardinal

El sardinal és l’ormeig de xarxa emprat per a la pesca de la sardina i l’anxova, feta amb embarcacions de vela i rem anomenades llaguts de sardinal.  Últimament, abans de desaparèixer aquesta pesquera, tenien un motor de gasolina. 
Va ser fins als anys 50 l’ofici de mar més important de la nostra costa i el que ocupava a més gent, tant a l’hora de pescar com a les industries auxiliars, en especial les de salaó.

Sortien dues vegades al dia a pescar i practicaven la pesca anomenada a la deriva. La tripulació de cada embarcació era generalment de tres o quatre homes, que constituïen la barcada. Les barcades començaven la campanya ben entrada la tardor i solien acabar-la a la primavera. Cada barcada anava equipada amb un sardinal de cinc peces. La peça feia de seixanta a setanta braces de llarg per sis o deu d’ample, era de cotó i duia acoblats uns collars de suros grossos que eren els que impedien de solar, ja que sense ells els ploms haurien tingut més força que la surada normal. Les surades sempre s’orientaven de nord a sud. 
Cada peça, a partir de l’armadora del suro, sostenia el sardinal entre dues aigües, a la distància de la superfície que consideraven més favorable, que es regulava donant més o menys llargària a la tralla que sostenia els bornois. La unió entre peça i peça s’aconseguia mitjançant la unió dels prop de vint botafions (cordetes que surten d’altres tants sortints triangulars que hi ha als extrems de cada peça, formats amb fil més fort que el de la resta de la xarxa). Empalmades totes les peces, formen el tir o calada.

Quan la barcada de sardinals està calada, els bornois queden en superfície, però les peces, massa llastades pels rodons que porten, s’enfonsen en l’aigua tot el que permeten les tralles que subjecten els bornois. Així, barcada i embarcació quedaven a la deriva, confiant que algun banc de sardina, en el seu pas, trobés les peces de sardinal i s’hi emmallés.

Si bé no hi havia hora fixa per a la pesca al sardinal, les més favorables eren les albes, l’alba de matinada i l’alba de prima, és a dir, abans de la sortida del sol i després de la posta.

No hi havia tampoc calador fix per a la pesca; s’anava simplement al lloc que es sospitava que podia passar un banc d’aquest peix pelàgic, sense allunyar-se gaire de la vista de la costa. De dia es coneixia si una mata de sardina es clavava perquè els bornois s’enfonsaven momentàniament, per l’envestida del peix, i tornaven a aflorar amb lentitud. Si era de nit, per tal de saber-ho, es llevava un arpió, que és l’espai de xarxa delimitat per dos bornois, o sigui, una sisena part d’una peça, i es comptaven les sardines emmallades que hi havia, repetint l’operació al cap d’una estona, i es tornava la xarxa a l’aigua. Generalment amb una hora d’estar el sardinal a l’aigua era suficient per veure si corria o no sardina.